L’article anterior a aquest és sobre el
parlar de Crevillent amb els enregistraments duts a terme pel filòleg i
amic crevillentí Vicent-Josep Pérez i Navarro l’any 1995 quan encara era
un jove estudiant. En Vicent es casà amb crevillentina i tenen una
manyaca nascuda el 2006 la qual canta i recita en català com l’Àngel del
Misteri. Us n’oferesc un tast. Vet aquí na Maria Teresa als dos anys
-l’any 2008- cantant les cançons populars tradicionals de Crevillent en
català extremo-meridional:
La primera cançó crevillentina és
impressionant i les altres són d’un interès filològic de primera
magnitud per a catalanística. Qualsevol filòleg català poc especialitzat
estaria convençut que no es tracta d’una cançó valenciana quan els mots
són plenament crevillentins i tradicionals. Qualsevol seguidor de
comarques centrals valencianes estaria convençut que la manyaca és una
catalaneta per la pronúncia i per l’estat dialectal rebut tan diferent
al que passa per on habita. Un jove de Cocentaina ja m’envià un missatge
ahir a facebook on diu que es va estranyar de la "quantitat de
catalanismes centrals" que havia escoltat a dues joves santapoleres de
visita pel Palau Comtal del seu poble. I us recorde que Crevillent és la
frontera sud del català.
La primera cançoneta infantil diu així:
Serra, serra, serradó
la majora està en el forn
en venir li portarà
de sopetes i de pa
en el tall del tallaó
serra, serra, serradó.
la majora està en el forn
en venir li portarà
de sopetes i de pa
en el tall del tallaó
serra, serra, serradó.
És la primera notícia que tenim de
"majora" al País Valencià segons em comenta el professor Pérez i
Navarro. "Majora" significa "ama de la casa sense restriccions" a
Mallorca i "àvia" a Eivissa segons el DCVB. També emprà "majora" Víctor
Català (Caterina Albert) la qual era empordanesa. Opte per una altra
concomitància amb l’Empordà i l’Extrem Sud. Ja sabeu que el mot "El
Tempir" tan sols es diu a l’Empordà i al Baix Vinalopó actual i
l’abundància de cognoms de l’angle nordest del domini lingüístic -de
Barcelona fins a Perpinyà- em fa rumiar que deu ser així. Malgrat
l’anivellament lingüístic amb la resta de l’antic Regne de València
encara conservem una bona partida de coses d’aquells que emigraren del
nordest cap als confins sud amb els dominis del rei de Castella.
Després de les floretes merescudes que
li vaig dedicar ahir en Vicent ens envia un missatge a la familieta
Martí i Martínes: en Joan-Carles -Joan-Carlets-, na Maria Lídia
-Lidieta-; en Guillem Antoni -Guimet- i na Maria Beatriu -Triuetes- que
diu així en son original registre:
Gràcies Joan-Carles
Que passeu molt bones pasqües de Nadal i
una bona entrada d’any, tu i la família entrega, us desitgem amb aquest
tastet del bell i vell parlar d’Elx:
Maria-Teresa
Mari-Trini
Vicent-Josep
Mari-Trini
Vicent-Josep
Com us diguí ahir "entrega" és com diem
"sencer" a tot el Baix Vinalopó i Guardamar i és com apareix als
documents siscentistes oriolans quan encara es parlava català en aquella
ciutat: autèntica capital del sud valencià. De fet, el parlar del Baix
Vinalopó i de Guardamar són els hereus més directes d’aquest antic
català d’Oriola i de la seva governació. Les solucions arriben sovint,
però, a l’antiga línia Biar-Busot: la nostra frontera nord pel que fa a
la Governació de València de l’època foral. Aquest català oriolà té
castellanismes però també té moltes característiques i arcaismes que ens
agermanen amb la resta del territori catalanoparlant: no tan sols
lèxics sinó morfosintàctics i d’entonació com observareu entre els
parlants més genuïns de la comarca. Hi ha una erosió evident de la
pronúncia entre les generacions més joves més exposades al castellà
central peninsular i al murcià veí però conec encara molts joves que la
conserven molt intacta.
El Diccionari Català-Valencià-Balear us
informarà que "entregue" és antic i "molt dialectal". De fet, esmenten
Crevillent i Santa Pola però comprendreu que el terme municipal d’Elx es
trobe enmig de tots dos termes perifèrics i que siga el 75% del
territori comarcà.
A més a més, com a guardamarenc
d’adopció recent -perquè fa quatre anys que hi treballe i hi tinc també
casa- us confirme que els de Guardamar no diuen altra cosa que
"entregue". La cosa és catalaníssima i medieval d’amunt i d’avall.
Evidentment, apareix al Tirant lo Blanc, a l’Espill o Llibre de les
Dones i en el Vita Christi: vaja tot el Segle d’Or de la Literatura
Catalana en terres valencianes. I els antics oriolans som -com acabe de
demostrar-vos- uns parlants "molt dialectals" la qual cosa vol dir
troballa escadussera i romanalla exòtica per als de València i també per
als de Barcelona. El que no hem dit mai de la vida nosaltres és
"sencer/a" encara que no dubte que s’escamparà molt sense problemes
perquè es diu així ara no tan sols a Barcelona sinó a València.
ENTREGUE, -EGA adj. (arcaic i molt dial.).
Íntegre, sencer; cast. entero. El
prometedor de la cosa a fer ha demanada tota entrega actió, Cost. Tort.
IV, iv, 1. Que negun parayre no gos comprar draps que ell haja
apparellat, vulles drap entrega vulles scapoló, doc. a. 1387 (Col. Bof.
viii, 269). En bon seny, ferma, entrega e manifesta paraula, Tirant, c.
477. Quatre cuyraces febrides... ab sos guants drets ab guardes
entregues, Inv. Pr. Viana 144. La voluntat és de Venus entrega, Auzias
March, lxxv. Ha tocat pega neta y entrega, Spill 5792. Per vós nos és
donada entrega salut, Villena Vita Chr., c. 60. Los hous que deràs deuen
esser entregues, Flos medic. 255.
Fon.: entɾéɣe (Santa Pola, Crevillent).
Var. form.: el diccionari Aguiló posa entrech com a forma masculina, però tal forma no existeix.
Etim.: de entegre, per metàtesi.
Ara, però, us demane que presteu atenció
en l’enregistrament curt que el professor Vicent Pérez i Navarro ha
penjat a youtube i que en Vicent m’esmenta com a "vell i bell parlar
d’Elx" perquè tradicionalment hem diferenciat molt bé la /v/ de la /b/
per molt que les generacions més joves comencen a trontollar
parcialment.
Es tracta de la descripció del dia de
nadal en boca de la Manuela, una llauradora madura però molt "arriscà"
de la partida rural elxana d’El Derramador a ponent del terme i a uns
cinc km. de la vila de Crevillent. Així i tot, totes les faenetes d’Elx
miren "per amunt" o "dret al poble" -devés Elx- malgrat que la "porxada"
o "umbrall" mire sempre a migdia i, per això, reben sovint "l’oratget"
de la mar ja "de tardet".
Aquesta entonació tan elxana de la
Manuela és la del Camp d’Elx entregue. És l’entonació de la família de
ma muller, la de ma filla i mon fill encara estudiants universitaris, és
la que fa riure la meva família ravalenca perquè després de vint-i-set
anys al costat de na Lídia i de la seva família ha esdevingut també la
meva. "És que xarres com un llauraor" em diu mon pare. És una entonació
profundament catalana, amb una fonètica intacta i una "musiqueta" que
esdevé molt menys cantaire entre els parlants de ciutat. És la vella
pronúncia del català que recorda la musiqueta dels parlars balears, de
les Marines i d’alguns parlars italians. És la musiqueta que s’esvaeix
de l’antiga Governació d’Oriola. També sentireu la pronúncia molt
lleugerament diferent però força genuïna crevillentina d’en Vicent quan
fa els preguntats. És la musiqueta del peu de la serra i de les covetes i
habitances de Crevillent: perquè sí al Camp d’Elx i a Crevillent us
parlaran "d’habitances" i el mateix Coromines l’aconsellava per evitar
el gal•licisme "habitatge" i el castellanisme "vivenda". Som doncs, en
terres pròximes al Fondo d’Elx-Crevillent al marge de ponent de l’antiga
Albufera d’Elx dissecada en la seva major part i mon sogre encara
"establí terres" els anys 40:
En la mar se cria el peix/ i en l’albufera les foges/ i en el roal de Matola/ se crien les xiques roges.
Com en català medieval les xiques roges
tenen el cabell de color castanya clareta que va del marró "escur" al
ros. D’aquí devia venir el cognom del mestre Jaume Roig. No té res a
veure amb el nostre "vermell" residual al Camp d’Elx -on encara tenim la
Séquia Vermella i el camí de la Séquia Vermella a la partida de les
Atzavares- i que acostumem a dir "encarnat"de la documentació elxana
dels 1600 ençà.
Hi ha és clar, tot un seguit de castellanismes en aquest extracte oral .
N’he pres "bastantes" notes "encà que" un poc "a lo tròp a lo tròp" La
Manuela -a la comarca posem sovint l’article davant del nom cosa que no
és gens usual als parlars valencians però sí a Catalunya- ens conta des
de la seva "faeneta" (predi rural) records de quan ella i "ses germanes"
eren "fadrines", per tant no eren encà casades i vivien a casa dels
seus pares. Un enregistrament més llarg donaria uns resultats encara més
sorprenents pel que fa a tresor lèxic i fraseològic que conservem. Ho
deixarem per a una altra ocasió:
Castellanismes: "pavo" (pronunciat
clarament amb /v/. De fet el malnom dels elxans a la comarca és el de
"pavos"); "granja" (/j/ castellana per neologisme), "butx", "llimpiet",
"madrugava", "quarto". Al Camp d’Elx diem "cambra" al que en altres
indrets es diu "golfes" i "l’alcova" sempré és matrimonial. De fet,
emmagatzemar es diu també "engolfar" i el vent quan pega en una casa de
camp i regira diem que "regolfa"; "claro" per "clar" (un mateix parlant
dirà les dues coses). "Hasta" i "entonces" són generals en els parlars
valencians populars malgrat que "fins" i "aleshores" s’han reintroduït
molt o poc en la parla dels més joves.
Localismes genuïns: "aquí" (mai "ací);
"xiquico" (xicotet no és conegut a la comarca. A l’Extrem Sud es diu una
cosa "xiqueta" (Monòver) o "xiquica" (xequica dic jo). "Petita" s’empra
per a una raça de gallines nanes. Ous de petita; "frit" com a
conjugació verbal i "frità" com en mallorquí (fritada) per arcaisme,
"font" en el sentit de "safata gran", "unflar" com en català
occidental, "ermozar" per "esmorzar" (valencià general "almorzar"); "un
sagrat" substantivitzat (una cosa sagrada); "olla de terongetes"
(aquesta és la denominació pagesa i més tradicional perquè se sent molt
dir també "putxero de terongetes). Les "terongetes" elxanes (pilotes de
carn) no són gens "xequiques" perquè són gairebé com un puny "de
grosses" i es pasten amb sang del "pavo" acabat de matar i altres
ingredients. "Tomata" sempre...
Sintaxi genuïna: en ’cabant, de dematí, en pesar, fes-te compte...
Pel que fa a la pronúncia diferent a la
major part dels parlars valencians destacaré unes /r/ ben febles de
reintroducció recent i inestables "matà.l pavo". Ja explicava ahir
aquest tema en més profunditat; "a(i)xò" i "a(i)xina"; "sàs" per "saps" i
una conservació absoluta del sistema fonològic medieval amb unes /l/
velars ben catalanes i conservades. Alguns tancaments de vocals que són
molt més notoris encara en un llistat més llarg: "mun pare" encara que a
la Baia diem "mon pare". Pronúncia de "car(n)" i també diem "for(n)".
Recuperem la /n/ en els diminutius un fenomen que es dóna en parles
llenguadocianes (riu Tar(n)...)
Altres característiques: Pèrdua extrema
de la /d/ intervocàlica: "Naal" per Nadal; "fregi(d)etes"; "la.sprà" per
"la vesprada"; "hai" per "hi ha". Es diu encara molt "n’hi ha hi" amb
els dos sistemes fosos encara que ha evolucionat també a "n’hai" que és
un grau més avançat de castellanisme.
Continuaré, de tant en tant, amb
aquestes classes de filologia del català extremo-meridional, aquest
valencià nostre que, de vegades, és tingut per tan poquet valencià als
voltants de València però que és un català molt ferm malgrat la
frontera. Encara recorde com un mestre de primària de comarques
valencianes tingué la barra de dir-me que els xiquets de Crevillent i
d’Elx "parlaven un valencià brut". No se m’oblidarà mai.
Enviat per Joan-Carles Martí i Casanova
