Cal seguir fent passos curts però segurs

Roger Sànchez

Un sentiment de satisfacció recorre l'Esquerra Independentista. Som a principis de novembre de 2007, i tot just acabem de deixar unes quantes mobilitzacions unitàries que ens fan tenir a tots i totes un bon regust de boca: Onze de Setembre unitari a Barcelona, Nou d'Octubre unitari a València, esplèndida mobilització de l'EI el 12 d'octubre a Lleida, i molt bona resposta del mateix moviment l'1 de novembre a Girona.

Així mateix, cal sumar a aquestes mobilitzacions les convocatòries que s'han anat succeint com a resposta a la repressió contra les persones acusades de cremar fotos del rei espanyol, que han representat tota una demostració de força, tant a nivell quantitatiu (pel nombre de convocatòries i la presència de manifestants) com qualitatiu (arreu del país, coordinant una resposta nacional a nivell de Països Catalans com feia temps que no es veia).

Tot això no és gratuït, ni ha sortit del no res. Com tampoc ho són els bon resultats que van recollir les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) a les eleccions municipals del mes de maig. L'alta abstenció hi va ajudar, cert, i és bo tenir-ho en compte per fer una anàlisi rigorosa i no sobreestimar les nostres forces. Però això és tan cert com llegir, també, que la feina que durant anys porten fent els col·lectius de l'Esquerra Independentista a nivell local, així com la més concreta tasca de la CUP, ha permès que aquesta última pogués funcionar a nivell de termòmetre. Un termòmetre del que se n'ha de fer lectura global, és a dir, que s'ha de llegir, perquè aquesta és la feina de la CUP, com a pulsió de la feina que l'EI, sola o impulsant estructures de lluita d'unitat popular, ha desenvolupat a nivell local.

Una empenta que ve de lluny
Un punt d'inflexió important dins la confluència de lluita a l'Esquerra Independentista, i la seva tossuderia en impulsar estructures de lluita que englobin sectors més enllà d'ella (allò que anomenem la unitat popular) va ser la Campanya Unitària per l'Autodeterminació (CUA). Quan va deixar de treballar públicament, es podia pensar que era un intent més, l'enèsim, que l'EI feia per tal d'articular-se i presentar-se públicament i unitària al seu poble. Res més lluny de la veritat. En la nostra forma de fer política, horitzontal, assembleària, combinant l'àmbit local i el nacional, de participació directa, els tempos van lents, i normalment, els fruits els recollim al cap d'un temps.

És ara, a més d'1 any i mig de l'exitosa manifestació de l'11 de febrer, quan l'EI porta mesos amb una dinàmica de treball unitària i ferma que, com hem dit, ha cristal·litzat en d'altres convocatòries exitoses arreu del país. I és ara, també, quan l'EI treballa a través d'una Coordinadora, una estructura que a diferència de la sorgida després del Procés de Vinaròs sí que respon a un compromís ferm en la voluntat comuna d'intentar trobar els màxims punts en comú i treballar plegades. Que assumeix la seva faceta mobilitzadora i visible a través de la "Campanya 300 anys", i que n'assumeix la faceta interna a través de propostes de formació, dotant així la militància d'eines teòriques, de base argumentativa sòlida per seguir incidint a nivell local i nacional amb propostes rupturistes que cada cop arribin a més sectors de les classes populars catalanes.

La gran feina que l'EI té davant seu
Són, doncs, moments de congratulacions i copets a l'esquena? No, ans al contrari, el que ens pertoca ara és seguir amb la feina mobilitzadora de l'EI a nivell local i nacional. A nivell local, on la proximitat fa més fàcil fer arribar el nostre discurs i plantejar solucions reals a problemes concrets, i a nivell nacional, articulant un moviment de país que faci de nexe coordinador de totes aquestes lluites, donant visió global (nacional) i mostrant que les agressions que patim les classes treballadores catalanes tenen un únic culpable: el sistema capitalista, en les seves formes jurídico-legals dels Estats espanyol i francès. Uns atacs que van des de dominació i explotació patriarcal, fins a les agressions al territori, a la llengua, a la població nouvinguda, a les veus dissidents, als treballadors i treballadores. És a dir, fins ara es pot dir que hem demostrat que si volem, podem. Falta, doncs, que ens hi posem.

Perquè cal tenir en compte que tot procés revolucionari, al llarg de les seves fases i seqüències, és una combinació dels factors externs i interns al moviment, el que podríem simplificar com: el 50% som nosaltres i el que siguem capaces de fer, d'articular, de lluitar, en un moment concret; i l'altre 50% són el moment concret, és a dir, les crisis econòmiques que es puguin donar, les situacions conjunturals en què una majoria popular pren consciència, daltabaixos governants, etcètera. I val a dir que estem en un moment propici per seguir incidint en la nostra línia de treball.

Recórrer a les infrastructures podria ser l'excusa fàcil, però és que és precisament l'Estat del benestar que ens porten venent les "esquerres" polítiques -governamentals- el seu pal de paller que ara fa aigües i que ni elles mateixes són capaces de defensar. Que el PP no hagi encara millorat les línies de metro a València, més d'un any després del tràgic accident, i es preocupi més per la F1 no ha d'estranyar ningú. Però que el PSIB i el seu govern suposadament d'esquerres tirin endavant ara projectes del PP contra els que van lluitar en el seu programa electoral, és un botó com a mostra de la seva honestedat i sinceritat política. Com també ho és el desastre ferroviari de la conurbació de Barcelona, un caos impensable que esquitxa als governs municipal, autonòmic i estatal. Tots ells, "d'esquerres".

I aquí, què hi pinta l'EI? Doncs molt, massa, segurament, pel que és capaç d'abastar en aquests moments. Però no per això ha de fixar la vista en un altre lloc. Des de fa temps, són moltes les assemblees locals d'organitzacions de l'EI que estan impulsant i treballant en assembles per un habitatge digne, contra l'especulació, contra la destrucció del territori, etc., o fins i tot impulsant campanyes pel seu compte allà on ho creuen necessari. Tots aquests espais de lluita són les necessàries estructures que, en la cerca de la unitat popular, han de servir per introduir el discurs rupturista que vagi més enllà de la crítica conjuntural, aconseguint una crítica estructural al model de societat i que poc a poc propiciï que la gent vegi la necessitat de pensar el seu propi futur, la seva pròpia convivència. Cal criticar els models de ciutats elitistes en què tots els polítics, siguin del color que siguin, volen convertir les grans capitals del nostre país, un model de ciutat que necessita, alhora, d'uns pobles i viles espoliades i destruïdes per al gaudi d'aquelles persones que veuen la costa i la muntanya com el jardí de casa on s'hi pot construir la segona (o tercera) residència, on s'hi pot urbanitzar fins a l'últim pam de terra, construir-hi més pistes d'esquí, instal·lar-hi una innecessària línia MAT o senzillament fer-hi més carreteres, autopistes i túnels o unes vies de tren, les del TAV, que només faran servir quatre empresaris hiper estressats amb els seus negocis.

Les necessitats de les classes populars catalanes són radicalment oposades a les de les diferents burgesies que ens exploten, i forma part de la feina pedagògica i mobilitzadora de l'EI fer arribar aquest discurs a qui objectivament més interès té perquè canviïn les coses: qui paga hipoteques o lloguers desorbitants, qui veu destruïts els seus conreus, qui pateix unes condicions laborals de precarietat extrema, etc. Sinó, escenaris esperpèntics com el del passat 29 d'octubre a Barcelona s'aniran repetint: manifestants convocats per no se sap qui, amb no se sap quin discurs (cadascú tenia el seu), on es van donar cita tota colla d'oportunistes, des del PP fins a ERC, esdevenint un clar exemple de crítica i mobilització conjuntural sense rumb ni fons, i evidenciant una mancança de l'EI i dels moviments populars a l'hora d'articular una resposta que realment suposés una mesura de pressió per als governants, i una educació en la lluita per a les persones manifestants. Aquesta crítica pot semblar gratuïta, però no és més que una autocrítica necessària per seguir treballant en la bona línia que s'està fent.

Som el que volem ser?
Sovint cal fer d'advocat del diable, i preguntar-se si la massiva i contundent resposta que l'EI ha donat en el cas de la crema de fotos del rei hagués estat la mateixa si no haguéssim tingut el ressò mediàtic que vam tenir durant les primeres setmanes. No en va, cal tenir en compte que també va ser la premsa qui en va fer d'aquesta simbòlica acció de desobediència una muntanya per aprofitar-se'n a nivell polític electoral (espanyol, clar). És positiu veure com l'EI es llança al carrer en casos repressius, però ens hem d'educar tots i totes en la constància i l'entrega en campanyes nacionals que tinguin un fi propositiu. Cal, doncs, que no perdem l'estela de la mobilització que hem protagonitzat per l'Onze de Setembre, pel Nou d'Octubre i a Lleida.

És per això que cal educar-nos ens una lluita constant, una carrera de fons, que sovint té un traç de muntanya russa en quant a força i incidència però que no és altra sinó la força que l'EI té i ha de fer servir per arribar a més gent. L'autocomplaença i l'excés de satisfacció, així com anàlisis errònies sobre la correlació de forces o l'aposta per una lluita que eviti el conflicte, són males conselleres. La força de l'EI és la mobilització, a través de xerrades, concentracions i manifestacions, la mobilització que sigui el nostre vot del dia a dia, als casals, a les assemblees unitàries i a les organitzacions. I sobretot, una mobilització que ens apropi a les classes populars catalanes, que vegin que l'única manera de fer front a les precàries condicions de vida en què ens submergeixen passen per l'organització i la lluita diària, un exercici que no és altre sinó el de la màxima democràcia possible, la participativa, aquella que facilita i propicia que siguin les classes treballadores les que prenguin les regnes de la seva vida, i no esperin a delegar-les cada quatre anys en un sistema podrit. La feina institucional, doncs, passa per convertir-se en altaveu de les lluites populars per, en primer lloc, denunciar el propi sistema com a aparell de dominació i d'explotació.

Conclusió
Són moments, doncs, de certa dolçor. Però cal remarcar l'adjectiu "certa", i tenir ben present que no fa massa ens trobàvem en l'amargor. L'amargor d'un moviment format per peces que no sabien per on encaixar i que en intentar-ho, a vegades, trencaven aquells nexes que els havien d'unir. Per sort, l'Esquerra Independentista ha demostrat un grau de maduresa elevat i té clar que vol assumir la responsabilitat històrica de contribuir de forma decisiva en l'alliberament del poble treballador català, ja que és l'únic moviment capaç de fer-ho. Abans, però, caldrà que continuem amb modèstia i humilitat una lluita en la que tot just estem començant a acumular forces, unes forces que cal valorar en la seva mesura justa per saber quan i com s'han de donar els cops certers a cada moment.

Epíleg
Aquest text va ser escrit originàriament el 4 de novembre. Uns quants fraternals i necessaris comentaris després, hi ha hagut una novetat: la Plataforma pel Dret a Decidir ha convocat una manifestació per l'1 de desembre tot relacionant la qüestió nacional i l'exercici democràtic a decidir que tenen els pobles. L'EI, doncs es troba ara davant una conjuntura que repeteix paral·lelismes, com és una possible mobilització massiva de gent sota un discurs que, segurament, congregarà regionalisme i electoralisme, ja que estem a 3 mesos de les eleccions espanyoles i alguns partits polítics voldran rendibilitzar el desgast de l'executiu espanyol. Més encara, alguns voldran fins i tot netejar la seva façana de cara a la galeria.

Així, aportar-hi gent i esforços pot ser un flac favor a l'estratègia de la lluita permanent i un regal a l'oportunisme. L'EI, que treballa dins d'assemblees populars contra l'especulació i pel dret a l'habitatge digne, confrontant aquest model de ciutat del TAV i les elits al que necessiten les classes populars, ha de decidir com actuar davant d'una mobilització on pot fer arribar el seu discurs, o on pot quedar diluït davant el bombardeig dels altres i el silenci mediàtic al que ens sotmeten, sistemàticament, els mitjans d'informació oficials.