Maulets Elx opinió

Ciència, alarmes socials i finançament privat

2009-09-17T02:35:00.001-07:00

Ximo Guillem-Llobat
Dimecres, 11 de març de 2009 11:39

Els mitjans de comunicació ens mostren quins hauran de ser els enemics que ens lleven la son. Assenyalen els "terroristes" més criminals, ens preparen per als mals d'aquesta crisi i, per descomptat, ens indiquen què haurem de menjar per conservar la salut. Quants greixos saturats has ingerit avui? Quantes calories? T'has fixat si el iogurt que t'has fet contenia transfats?
Avui més que mai, la nostra dieta està condicionada per les consignes que emanen de la moderna ciència de la nutrició. Cada cop són més els estudis promoguts dins d'aquesta disciplina científica i els seus resultats, de manera més o menys distorsionada, arriben amb creixent intensitat a les nostres llars. Així, ja fa temps que deixàrem de consumir aliments rics en greixos saturats. Després ens preocuparen els greixos poliinsaturats i avui no sabem si són pitjors els sucres refinats o els transfats. En tot cas, sempre trobarem al supermercat de la cantonada l'aliment que ha de "donar resposta" a les nostres noves preocupacions.

Evidentment, allò que mengem és important. Ho és per la dimensió ecològica i social de l'alimentació però també pel seu efecte sobre la salut; sense salut no hi ha revolució! Ara bé, fins i tot en tractar amb qüestions científiques com aquelles que es desprenen dels estudis de nutrició, hem d'afinar el nostre sentit crític. Només així podrem valorar en la seua justa mesura la validesa d'aquelles afirmacions.
Aquest sentit crític és el que va dur a un grup d'investigadors nord-americans a interessar-se per la influència que podia tenir el finançament privat de la recerca sobre els resultats d'aquesta. Aquell interès els duria a impulsar un estudi que fou publicat fa un parell d'anys a la revista PLoS Medicine.
L'estudi, bàsicament va consistir a buidar una de les principals bases de dades de publicacions científiques, Medline, a la cerca d'articles sobre nutrició publicats entre l'inici del 1999 i el final del 2003. Per tal d'acotar l'estudi consideraren en primera instància aquells articles que feien referència a refrescs, sucs i llet; tres begudes que han ocupat bona part de les darreres campanyes vinculades a la nutrició. D'aquests articles van seleccionar aquells en els quals quedava clara quina havia estat la font de finançament. Així, obtingueren una mostra d'uns 110 articles que posteriorment van catalogar en funció de les conclusions a les quals arribava cadascun dels articles.
Els investigadors van tenir en compte si el resultat de cada estudi publicat era positiu, negatiu o neutral en relació als efectes sobre la salut de la beguda considerada en cada cas. Posteriorment, a través d'un procés de revisió multinivell que havia d'evitar un tractament esbiaixat, van avaluar si el resultat positiu, negatiu o neutral de cada estudi tenia alguna relació amb el fet d'haver obtingut un finançament privat o públic.
Les conclusions a les quals arribaren no deixaren lloc al dubte: quan el finançament era privat, el resultat de l'estudi era favorable als interessos de l'organisme finançador. Als estudis amb finançament públic, per contra, els resultats no semblaven tan condicionats. Ara bé, el gran volum d'investigacions amb finançament privat va dur als autors a plantejar que bona part de la recerca en nutrició estava, i està, fortament influïda pels interessos de les grans companyies.
La influència de la indústria en la recerca científica no es limita però, a les investigacions en nutrició. Altres estudis han mostrat, per exemple, la influència de la indústria en la recerca biomèdica. Les farmacèutiques han estat al darrere de gran part de les alarmes socials lligades a noves malalties, que de manera més o menys raonada, ens lleven la son. Així, autors com Jörg Blech han arribat a parlar dels "inventors de malalties".
Aquesta situació sembla repetir-se cada cop més en cadascun dels àmbits de la recerca científica. En aquest sentit, també ens podem referir a un darrer estudi publicat l'any passat pel Center for Science in the Public Interest (CSPI). Aquell estudi va considerar la creixent influència de les companyies petroleres en la recerca de noves fonts d'energia i noves solucions per reduir els efectes de l'escalfament global del planeta. Una influència que no havia fet més que augmentar com a resposta a la forta campanya d'ecologistes i científics davant la dramàtica situació en la qual ens trobem.
L'estudi es va fixar en una sèrie de programes de recerca promoguts per les petroleres dins de centres de recerca de prestigi com ara el MIT, Stanford, Princeton i la University of California a Berkeley. I novament els resultats de l'estudi mostraren una situació més aviat preocupant. Tal i com es pot observar a l'informe del CSPI (http://www.cspinet.org-/new/pdf/bigoilu.pdf), en gran part d'aquells programes la recerca estaria fortament influïda per la indústria finançadora. Aquells programes de recerca tot i impulsar-se a universitats de prestigi eren dirigits per comissions que incloïen representats de la indústria. En ocasions era la mateixa indústria qui decidia els projectes que es finançarien dins de cada programa de recerca. La propietat intel·lectual dels resultats de les investigacions sovint requeia en primera instància en la indústria i, així, aquesta tindria potestat per retardar la publicació dels resultats. Però, fins i tot al llarg de la investigació, la indústria revisava el treball fet i si ho trobava convenient redirigia la línia de recerca.

Estudis com els que he presentat ens mostren la forta influència de la indústria per generar o reconduir les alarmes socials en qüestions tan diverses com la nutrició, la salut o el canvi climàtic. Aquesta situació, però, no sembla tenir una fàcil solució. De fet, ara més que mai, ens haurem de plantejar on ens poden dur les noves tendències que apunten a una major implantació del sector privat en la Universitat.

Per a ben morir

2009-09-17T02:01:00.001-07:00

Agost 2004

Amigues i amics:

Pensava jo l'altre dia, quan van venir dos guàrdies municipals a ca mos pares (pobrets) i els van portar la irada denegació del recurs de reposició que havíem presentat en l'Ajuntament contra el decret de desallotjament de l'hort de Motxo; pensava jo que els qui, de la mà de Pedrell, dels Ibarra, de Joan Fuster, de l'Estellés, hem aprés a mirar la Festa d'Elx, plens d'amor, amb ulls humans (Castaño, Massip, A.Llorens, Molina-Foix, M.Rodríguez, Biel, els Cámara, jo mateix; una mirada que, com bé sabeu, presidia la magna exposició Món i Misteri de la Festa d'Elx que el 1986 muntà l'Alfons a la llotja de València i al Tinell de Barcelona, quan la Generalitat Valenciana intentava ser quelcom més que una màquina de fer diners i de reproduir podrits poders), trobem en la Festa raons i símbols que ens ajuden a viure i a tenir i mantenir sentiments.

I, així, pensava jo l'altre dia que, deixant a banda promesdes angelicals de retrobar aquells que ja ens han deixat i als que tant estimàrem, l'adveniment de la mort de Maria (aquella dona del poble que, en un poema de La Festa vivia tota sola en una casa del camí dels Molins, tothora recordant el seu fill únic que li mataren en guerra) ens avisa que quan arriba la mort, poderosa, indefugible, de la mà de qui siga, siga el temps o siga l'home, més val que l'encarem amb dignitat i, si podem, rodejats d'aquells que ens volen.

Potser aquest propòsit presidia el "Poema per a ben morir" que, estranyament i dramàticament premonitori, seguint el rastre de tants escriptors en tantes llengües i en tantes èpoques diverses, vaig escriure el 1979 i que ara, obsessivament, amb fervor, recite (o potser em recita ell a mi), com una jaculatòria, en les meues nits d'insomni i vetlla d'aquests dies: "moriré amb la boca reblida de gesmil / estés a la terrassa de la casa de l'hrot / que mira a migdia [...]".

Es per això que aquests dies que mos pares, ma germana i jo, amb tristesa, anem buidant l'hort de Motxo d'aquells estris i andròmines que l'urbanisme d'Elx no ha valorat per a convertir-los en diners, i amb aquesta penosa tasca anem morint una mica, us agraesc la vostra companyia afectuosa quan, cap al tard, veniu a veure'ns a l'hort i la vostra presència ens aconsola; i, amorosament, com relíquies d'un món que se'n va, damnat, ferit, us porteu a ca vostra, de record, algun dels objectes que s'havien anat dispositant a l'hort al llarg de dècades. Una pica de pedra desgastada per l'ús, la gerra de l'àvia Mercè, un bijonet de tronc de palmera que fa de seient, un planteret de tarongina o d'herbasana, amb fulles encara fresquíssimes, unes branques de gerani o de romaní, una cullereta antiga.

Us agraesc que porteu els vostres fills petits a dir adéu al geni del pou i a xopar-se en l'aigua dels llibrells de regar les mates on bevien, de dia i de nit, vespes, reis, libèl·lules, caragols, escaravats, sargantanes i tota la resta de bestioles que viuen a l'hort i que matarà l'herbicida criminal.

L'alfabet que vaig escriure per al nen Víctor amb un tió en la paret del magatzem va esborrant-se; les sequioles ja no porten l'escorrim de l'aigua; demà, un amic del pare gustós dels objectes antics s'emportarà el carro i l'aladre de l'avi. Només quedaran les boniques fotografies que amb delicadesa extrema, feu el Rafael López Munné per al llibre que l'any passat editaren els amics d'Arola.

La vostra presència, el vostre respecte, la vostra estima, el vostre somriure: són coses que, malgrat la inevitable pena, fan més digna aquesta mort que ens acompanya.
Potser, com s'explica en la Festa d'Elx, només d'això es tracta; de morir dignament.

Gràcies per la vostra generositat, Ben vostre.
Gaspar Jaén i Urban. 20-08-2004

A la bona gent

2009-09-17T02:00:00.000-07:00

Agost 2004

El proppassat 27 de juliol, el Tinent-Alcalde d'Urbanisme d'Elx signà un decret pel qual commina mon pare, Gaspar Jaén Soler, a abandonar l'hort de Motxo. Mon pare (de vuitanta-dos anys, amb una malaltia cardíaca que feu que s'hagués de sotmetre fa tres anys a una delicada operació quirúrgica) heretà aquest hort de palmeres de son pare, Gaspar Jaén Blasco, i n'ha tingut cura al llarg dels últims seixanta anys. Des de fa uns anys -segons el Pla General d'Elx, que ho converteix tot en diners- aquest hort està subjecte a reparcel·lació urbanística i es preveu que passe a engrossir el patrimoni municipal.

L'ofici de mon pare, fins que es va jubilar, fou el de palmerer, com havia estat tradicional en la nostra família des de temps immemorial. Més concretament, com deia la iaia Mercè, ha sigut tota la seua vida "colliter de palma blanca per al Diumenge de Rams", i utilitzava la casa i els edificis de l'hort per a emmagatzenar, treballar i envasar la palma blanca.

L'hort de Motxo és una de les poques restes, potser l'última, que queden íntegres dels antics horts de palmeres d'Elx. Tots els altres que hi va haver poden mantenir encara més o menys palmeres però s'han convertit en xalets de rics, hotels, col·legis privats o públics, o, en el millor dels cassos, parquets o zones verdes municipals, però han perdut per complet el que tenien d'hort amb l'ambient agrari original.

L'hort de Motxo es troba cuidat i en bon estat vegetatiu, ja que mon pare s'ha esmerat en tenir-ne cura, com ha estat tradicional entre els palmerers de l'Elx de sempre, per la qual cosa, l'Ajuntament no pot al·legar cap negligència en el manteniment per a procedir a l'expulsió. Qualsevol que s'hi aprope podrà comprovar que fa dues setmanes s'acabà d'escurar les sèquies (a mà, sense usar herbicida, per a no destruir la flora i la fauna) amb la finalitat de fer el reg d'agost. I també en juliol s'han llaurat els bancals, disposant-los per a l'escarmunda, que venim fent cada dos anys.

Com es pot deduir, aquesta finca té per a nosaltres un alt valor emotiu i sentimental, un valor que no es té mai en compte en els lamentables processos urbanitzadors que, arreu el país, estan destruint el territori (i la gent que hi habita) ni en els decrets emanats de l'administració pública, com el que ara ens ocupa del tinent-alcalde d'Elx. ¿Quants disgustos i malalties no s'hauran originat per la cobdícia del capital que tot ho vol transformar en diners i que, amb això, ens administra mort?

En l'hort de Motxo, l'hort dels meus pares i els meus avis (i també vostre, no parle aquí de propietats patrimonials), he escrit la major part de la meua obra literària i assagística (La Festa, Llibre de la Festa d'Elx, Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx, Fragments, Cambra de Mapes, L'antic jardí d'Itaca, etc.). i una ciutat, per poc agraïda i sensible que siga, no hauria de permetre, i menys encara promoure, l'expulsió dels que han habitat i han tingut cura d'un lloc on s'han escrit coses com aquestes sobre la pròpia ciutat i que, per tant, forma ja part de la memòria col·lectiva material dels il·licitans i dels valencians.
Clar que més d'un es deu haver sentit al·ludit amb els meus escrits. ¿Qui, que els conega, podrà evitar que paraules com ara "venjança" o "repressàlia" li vinguen al cap?. ¿Qui podrà evitar pensar que aquest és el cost de l'exercici de la llibertat i de la parula que, des de que tinc ús de raó, he procurat observar, malgrat els problemes que açò comporta? ¿Qui pot creure que aquesta barrabasada municipal, sense raó i plena de defectes formals, que s'afegeix a tantes d'altres, no té res a veure amb la denúncia de la destrucció d'Elx que, de tant en tant, faig pública? Penseu-ne una mica.

Ningú no havia sentit mai dir que l'Ajuntament tingués el propòsit d'instal·lar cap organisme oficial en l'hort de Motxo. Des d'aquest Ajuntament (una altra cosa eren el de Ramon Pastor i el de Manuel Rodríguez i, fins i tot, el de Vicente Quiles), ningú no s'ha dirigit mai a nosaltres per a parlar de l'hort ni ens han enviat mai, fins ara, cap escrit, excepte el puntual avís de la contribució, que hem seguit pagant. Ells tenen el seu estil i, qui els coneix de prop, bé que ho sap. I sap també que són mestres en "l'obscura ignorància, l'afalac sorneguer, la farsa i el punyal", com vaig dir en el meu llibre Pòntiques. No ens furten la princesa per fer-la feliç i donar-li plaer i descendència, ni per a fer-la Dama de Protecció Civil, sinó per a esclafar-la sota una màquina d'asfalt bullent.
Ara, des de l'insaciable Ajuntament d'Elx, aniran desfent l'hort (i, amb ell, desfent-nos una mica també a nosaltres. Saben disparar al cor, els maleïts, i matar dos ocells d'un tret).

Però, mentrestant, enguany, de bell nou, com un acte més de llibertat i de resistència enfront de la mort que ens administren, respirarem per les ferides mentre ens quede un alè de vida. I la nit de la roà, la nit del 14 d'agost, mentre humilment vetllem la Mare de Déu en la grandiosa i antiga església de Santa Maria de l'Assumpció d'Elx, a l'hort de Motxo, tornarem a llegir els sonets de La Festa tots els que vullgau venir-hi. Tota la bona gent està covidada a l'acte.

Salut i força.

Gaspar Jaén i Urban. 01-08-2004
[«A la bona gent», Información, Elx, 03-08-2004, p. 12]
Revisat: 25-08-2004

Us demane ajuda

2008-09-08T14:53:00.000-07:00

Agost 2004

Amigues i amics:

Amb molta tristesa us comunique que l'Ajuntament (socialista!) d'Elx, en una bruta operació de repressàlia en contra meua i amb l'amenaça d'enviar-li la policia, ha decretat l'expulsió de mon pare, palmerer de vuitanta-dos anys malalt del cor, de l'hort de Motxo, l'hort que heretà de son pare, el meu avi; l'hort on ha treballat les palmeres i la palma blanca des de fa més de seixanta anys; l'hort on he escrit la meua obra poètica; l'hort al voltant del qual han girat molts dels meus escrits; un hort perfectament cuidat, que es rega i s'escarmunda com cal, on no es llença herbicida i on, per tant, conviuen amb nosaltres tota mena d'herbes, rèptils, insectes i ocells.

¿Així mostra l'Ajuntament d'Elx el seu agraïment envers una família que des de fa segles ha tingut cura dels horts de palmeres?; ara hi pengen una medalla de patrimoni de la humanitat que manté la ciutat i la classe política local cofoia d'allò més. ¿No hauria d'agrair-nos la humanitat, aquesta senyora tan grossa, haver plantat i haver-ne tingut cura d'això que la Unesco diu ara que és el seu patrimoni?.
Us acompanye la notícia que donava el diari Información del proppaassat dissabte i una carta adreçada a la bona gent que vaig fer pública ahir en el mateix diari Información i que també podeu llegir a continuació.

Ja ho sé, ja, que aquesta és una de tantes, una més de les nombroses agressions que l'urbanisme de gestió capitalista perpetra arreu l'Estat espanyol per a moure els diners i esclafar ben esclafat qualsevol alè de vida i de pensament que ens puga restar. Però no em resigne a guardar silenci al davant de tanta mort que ens administren Estat i Capital. En la paraula humana, aquest bé de Déu que se'ns dóna a tothom gratuïtament, hi ha l'arrel de tota resistència. Respirarem per les ferides.

L'ajuda que us demane és que escampeu la notícia, que en parleu i que ho escrigau allà on us siga possible i on us vinga de gust (és evident que el meu escrit es pot reproduir arreu). I, si voleu, podeu venir-hi la nit del 14 d'agost a llegir versos i a beure un nugolet; n'esteu convidats a l'hort de Motxo.

Salut i força

Gaspar Jaén i Urban. 04-08-2004
Revisat: 25-08-2004

Cal seguir fent passos curts però segurs

2008-01-01T05:57:00.000-08:00

Roger Sànchez

Un sentiment de satisfacció recorre l'Esquerra Independentista. Som a principis de novembre de 2007, i tot just acabem de deixar unes quantes mobilitzacions unitàries que ens fan tenir a tots i totes un bon regust de boca: Onze de Setembre unitari a Barcelona, Nou d'Octubre unitari a València, esplèndida mobilització de l'EI el 12 d'octubre a Lleida, i molt bona resposta del mateix moviment l'1 de novembre a Girona.

Així mateix, cal sumar a aquestes mobilitzacions les convocatòries que s'han anat succeint com a resposta a la repressió contra les persones acusades de cremar fotos del rei espanyol, que han representat tota una demostració de força, tant a nivell quantitatiu (pel nombre de convocatòries i la presència de manifestants) com qualitatiu (arreu del país, coordinant una resposta nacional a nivell de Països Catalans com feia temps que no es veia).

Tot això no és gratuït, ni ha sortit del no res. Com tampoc ho són els bon resultats que van recollir les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) a les eleccions municipals del mes de maig. L'alta abstenció hi va ajudar, cert, i és bo tenir-ho en compte per fer una anàlisi rigorosa i no sobreestimar les nostres forces. Però això és tan cert com llegir, també, que la feina que durant anys porten fent els col·lectius de l'Esquerra Independentista a nivell local, així com la més concreta tasca de la CUP, ha permès que aquesta última pogués funcionar a nivell de termòmetre. Un termòmetre del que se n'ha de fer lectura global, és a dir, que s'ha de llegir, perquè aquesta és la feina de la CUP, com a pulsió de la feina que l'EI, sola o impulsant estructures de lluita d'unitat popular, ha desenvolupat a nivell local.

Una empenta que ve de lluny
Un punt d'inflexió important dins la confluència de lluita a l'Esquerra Independentista, i la seva tossuderia en impulsar estructures de lluita que englobin sectors més enllà d'ella (allò que anomenem la unitat popular) va ser la Campanya Unitària per l'Autodeterminació (CUA). Quan va deixar de treballar públicament, es podia pensar que era un intent més, l'enèsim, que l'EI feia per tal d'articular-se i presentar-se públicament i unitària al seu poble. Res més lluny de la veritat. En la nostra forma de fer política, horitzontal, assembleària, combinant l'àmbit local i el nacional, de participació directa, els tempos van lents, i normalment, els fruits els recollim al cap d'un temps.

És ara, a més d'1 any i mig de l'exitosa manifestació de l'11 de febrer, quan l'EI porta mesos amb una dinàmica de treball unitària i ferma que, com hem dit, ha cristal·litzat en d'altres convocatòries exitoses arreu del país. I és ara, també, quan l'EI treballa a través d'una Coordinadora, una estructura que a diferència de la sorgida després del Procés de Vinaròs sí que respon a un compromís ferm en la voluntat comuna d'intentar trobar els màxims punts en comú i treballar plegades. Que assumeix la seva faceta mobilitzadora i visible a través de la "Campanya 300 anys", i que n'assumeix la faceta interna a través de propostes de formació, dotant així la militància d'eines teòriques, de base argumentativa sòlida per seguir incidint a nivell local i nacional amb propostes rupturistes que cada cop arribin a més sectors de les classes populars catalanes.

La gran feina que l'EI té davant seu
Són, doncs, moments de congratulacions i copets a l'esquena? No, ans al contrari, el que ens pertoca ara és seguir amb la feina mobilitzadora de l'EI a nivell local i nacional. A nivell local, on la proximitat fa més fàcil fer arribar el nostre discurs i plantejar solucions reals a problemes concrets, i a nivell nacional, articulant un moviment de país que faci de nexe coordinador de totes aquestes lluites, donant visió global (nacional) i mostrant que les agressions que patim les classes treballadores catalanes tenen un únic culpable: el sistema capitalista, en les seves formes jurídico-legals dels Estats espanyol i francès. Uns atacs que van des de dominació i explotació patriarcal, fins a les agressions al territori, a la llengua, a la població nouvinguda, a les veus dissidents, als treballadors i treballadores. És a dir, fins ara es pot dir que hem demostrat que si volem, podem. Falta, doncs, que ens hi posem.

Perquè cal tenir en compte que tot procés revolucionari, al llarg de les seves fases i seqüències, és una combinació dels factors externs i interns al moviment, el que podríem simplificar com: el 50% som nosaltres i el que siguem capaces de fer, d'articular, de lluitar, en un moment concret; i l'altre 50% són el moment concret, és a dir, les crisis econòmiques que es puguin donar, les situacions conjunturals en què una majoria popular pren consciència, daltabaixos governants, etcètera. I val a dir que estem en un moment propici per seguir incidint en la nostra línia de treball.

Recórrer a les infrastructures podria ser l'excusa fàcil, però és que és precisament l'Estat del benestar que ens porten venent les "esquerres" polítiques -governamentals- el seu pal de paller que ara fa aigües i que ni elles mateixes són capaces de defensar. Que el PP no hagi encara millorat les línies de metro a València, més d'un any després del tràgic accident, i es preocupi més per la F1 no ha d'estranyar ningú. Però que el PSIB i el seu govern suposadament d'esquerres tirin endavant ara projectes del PP contra els que van lluitar en el seu programa electoral, és un botó com a mostra de la seva honestedat i sinceritat política. Com també ho és el desastre ferroviari de la conurbació de Barcelona, un caos impensable que esquitxa als governs municipal, autonòmic i estatal. Tots ells, "d'esquerres".

I aquí, què hi pinta l'EI? Doncs molt, massa, segurament, pel que és capaç d'abastar en aquests moments. Però no per això ha de fixar la vista en un altre lloc. Des de fa temps, són moltes les assemblees locals d'organitzacions de l'EI que estan impulsant i treballant en assembles per un habitatge digne, contra l'especulació, contra la destrucció del territori, etc., o fins i tot impulsant campanyes pel seu compte allà on ho creuen necessari. Tots aquests espais de lluita són les necessàries estructures que, en la cerca de la unitat popular, han de servir per introduir el discurs rupturista que vagi més enllà de la crítica conjuntural, aconseguint una crítica estructural al model de societat i que poc a poc propiciï que la gent vegi la necessitat de pensar el seu propi futur, la seva pròpia convivència. Cal criticar els models de ciutats elitistes en què tots els polítics, siguin del color que siguin, volen convertir les grans capitals del nostre país, un model de ciutat que necessita, alhora, d'uns pobles i viles espoliades i destruïdes per al gaudi d'aquelles persones que veuen la costa i la muntanya com el jardí de casa on s'hi pot construir la segona (o tercera) residència, on s'hi pot urbanitzar fins a l'últim pam de terra, construir-hi més pistes d'esquí, instal·lar-hi una innecessària línia MAT o senzillament fer-hi més carreteres, autopistes i túnels o unes vies de tren, les del TAV, que només faran servir quatre empresaris hiper estressats amb els seus negocis.

Les necessitats de les classes populars catalanes són radicalment oposades a les de les diferents burgesies que ens exploten, i forma part de la feina pedagògica i mobilitzadora de l'EI fer arribar aquest discurs a qui objectivament més interès té perquè canviïn les coses: qui paga hipoteques o lloguers desorbitants, qui veu destruïts els seus conreus, qui pateix unes condicions laborals de precarietat extrema, etc. Sinó, escenaris esperpèntics com el del passat 29 d'octubre a Barcelona s'aniran repetint: manifestants convocats per no se sap qui, amb no se sap quin discurs (cadascú tenia el seu), on es van donar cita tota colla d'oportunistes, des del PP fins a ERC, esdevenint un clar exemple de crítica i mobilització conjuntural sense rumb ni fons, i evidenciant una mancança de l'EI i dels moviments populars a l'hora d'articular una resposta que realment suposés una mesura de pressió per als governants, i una educació en la lluita per a les persones manifestants. Aquesta crítica pot semblar gratuïta, però no és més que una autocrítica necessària per seguir treballant en la bona línia que s'està fent.

Som el que volem ser?
Sovint cal fer d'advocat del diable, i preguntar-se si la massiva i contundent resposta que l'EI ha donat en el cas de la crema de fotos del rei hagués estat la mateixa si no haguéssim tingut el ressò mediàtic que vam tenir durant les primeres setmanes. No en va, cal tenir en compte que també va ser la premsa qui en va fer d'aquesta simbòlica acció de desobediència una muntanya per aprofitar-se'n a nivell polític electoral (espanyol, clar). És positiu veure com l'EI es llança al carrer en casos repressius, però ens hem d'educar tots i totes en la constància i l'entrega en campanyes nacionals que tinguin un fi propositiu. Cal, doncs, que no perdem l'estela de la mobilització que hem protagonitzat per l'Onze de Setembre, pel Nou d'Octubre i a Lleida.

És per això que cal educar-nos ens una lluita constant, una carrera de fons, que sovint té un traç de muntanya russa en quant a força i incidència però que no és altra sinó la força que l'EI té i ha de fer servir per arribar a més gent. L'autocomplaença i l'excés de satisfacció, així com anàlisis errònies sobre la correlació de forces o l'aposta per una lluita que eviti el conflicte, són males conselleres. La força de l'EI és la mobilització, a través de xerrades, concentracions i manifestacions, la mobilització que sigui el nostre vot del dia a dia, als casals, a les assemblees unitàries i a les organitzacions. I sobretot, una mobilització que ens apropi a les classes populars catalanes, que vegin que l'única manera de fer front a les precàries condicions de vida en què ens submergeixen passen per l'organització i la lluita diària, un exercici que no és altre sinó el de la màxima democràcia possible, la participativa, aquella que facilita i propicia que siguin les classes treballadores les que prenguin les regnes de la seva vida, i no esperin a delegar-les cada quatre anys en un sistema podrit. La feina institucional, doncs, passa per convertir-se en altaveu de les lluites populars per, en primer lloc, denunciar el propi sistema com a aparell de dominació i d'explotació.

Conclusió
Són moments, doncs, de certa dolçor. Però cal remarcar l'adjectiu "certa", i tenir ben present que no fa massa ens trobàvem en l'amargor. L'amargor d'un moviment format per peces que no sabien per on encaixar i que en intentar-ho, a vegades, trencaven aquells nexes que els havien d'unir. Per sort, l'Esquerra Independentista ha demostrat un grau de maduresa elevat i té clar que vol assumir la responsabilitat històrica de contribuir de forma decisiva en l'alliberament del poble treballador català, ja que és l'únic moviment capaç de fer-ho. Abans, però, caldrà que continuem amb modèstia i humilitat una lluita en la que tot just estem començant a acumular forces, unes forces que cal valorar en la seva mesura justa per saber quan i com s'han de donar els cops certers a cada moment.

Epíleg
Aquest text va ser escrit originàriament el 4 de novembre. Uns quants fraternals i necessaris comentaris després, hi ha hagut una novetat: la Plataforma pel Dret a Decidir ha convocat una manifestació per l'1 de desembre tot relacionant la qüestió nacional i l'exercici democràtic a decidir que tenen els pobles. L'EI, doncs es troba ara davant una conjuntura que repeteix paral·lelismes, com és una possible mobilització massiva de gent sota un discurs que, segurament, congregarà regionalisme i electoralisme, ja que estem a 3 mesos de les eleccions espanyoles i alguns partits polítics voldran rendibilitzar el desgast de l'executiu espanyol. Més encara, alguns voldran fins i tot netejar la seva façana de cara a la galeria.

Així, aportar-hi gent i esforços pot ser un flac favor a l'estratègia de la lluita permanent i un regal a l'oportunisme. L'EI, que treballa dins d'assemblees populars contra l'especulació i pel dret a l'habitatge digne, confrontant aquest model de ciutat del TAV i les elits al que necessiten les classes populars, ha de decidir com actuar davant d'una mobilització on pot fer arribar el seu discurs, o on pot quedar diluït davant el bombardeig dels altres i el silenci mediàtic al que ens sotmeten, sistemàticament, els mitjans d'informació oficials.

Cuba: molt més que un símbol

2007-12-28T10:17:00.000-08:00

Joseba Albarez

La salut de l'emperador ha estat sempre font de discussió entre els súbdits i de conspiració entre els opositors. Però, on està l'imperi del comandant Fidel Castro? On és el poder de Cuba, un país petit del denominat tercer món? Per què són tan importants ambdós per a tota la humanitat?

El passat dia 20 de juny, Cuba va ser triada, en votació secreta, membre fundador del Consell de Drets Humans de l' ONU, amb el suport de 135 països, més de 2/3 de l'Assemblea General de Nacions Unides, mentre que els Estats Units ni tan sols es van atrevir a presentar la seva candidatura que hagués estat rebutjada per la immensa majoria. Aquesta és la força de Cuba i del comandant Fidel Castro, la força de la legitimitat, la dignitat, l'honestedat, la raó, la de la seva política internacional.

La força de Cuba està en aquests milers de voluntaris cubans: metges, tècnics sanitaris, enginyers, professors, planificadors, científics, que treballen en els països més pobres, i en la formació i assistència mèdica que Cuba dóna en el seu territori a milers de ciutadans d'aquests països, de forma gratuïta. La força de Cuba està en la seva solidaritat internacionalista, a més de ser un clar símbol de resistència a l' imperialisme.

Per tot això, la salut del comandant Fidel Castro, unida al futur de Cuba, es converteix en primera notícia, fins i tot en els mitjans de comunicació controlats pel poder. Temen al compromís real cubà amb els més necessitats, a la seva capacitat de treball polític i ideològic en les masses de treballadors, a la batalla de les idees que generen permanentment Cuba i el comandant Fidel Castro, temen a la seva alternativa, la del socialisme en eterna transformació. Cuba és molt més que un símbol, és una realitat palpable.

I això a pesar que aquesta política exterior, en molts casos, supedita els principis estratègics de la revolució socialista a les necessitats urgents de Cuba, i en altres casos es mou en la calculada ambigüitat de no definir-se sobre crisi que poden incomodar a forces polítiques reformistes que tal vegada poguessin arribar a ajudar a Cuba o a no atacar-la en el seu moment.

Un model socialista en eterna transformació
Però l'aportació de Cuba i del comandant Fidel Castro a la humanitat no es limita a l'actuació i política exterior, sinó que s'estén al debat i a la pràctica socialista. A ningú se li escapa que Cuba treballa intensament per l'elaboració d'un model socialista per al segle XXI en unes condicions molt complicades. No devem oblidar que amb el fracàs de la URSS, s'enfonsa a Cuba una part molt important del model socialista cubà. No tot, i menys encara la seva essència; però si un dels components essencials que asseguraven la seva cohesió interna en qüestions decisives. Els milers d'alts càrrecs, especialistes i responsables en els ministeris socioeconòmics, polítics, científics i educatius, que s'havien format en la URSS, es van quedar sense referències teòriques enmig d'una penúria mai imaginada i d'una salvatge ofensiva imperialista.

Com a conseqüència d'això, tot just tenien altre referent teòric, perquè durant anys tot just s'havia produït un debat sobre marxismes alternatius al stalinista. Si bé és cert que a Cuba va haver molta més llibertat de discussió que en la resta de països anomenats socialistes, no és menys cert que l'aparell del partit va saber i va poder contenir-los a sectors reduïts, sense tot just incidència.

El 1993 Fidel Castro va advertir públicament que no es toleraria el sorgiment d'una casta enriquida. Però ja el 1995 s'havien publicat textos que defensaven que a més de la propietat estatal, cooperativa i individual, calia afegir una quarta propietat, la propietat privada de forces productives que és qualitativament diferent a la individual de béns de consum per a la casa, o un cotxe, per exemple.

Els defensors de la quarta propietat, la privada de forces productives, insistien que aquesta havia d'estar «vigilada» per un aprofundiment i extensió de la democràcia socialista, dels poders controladors de l'Estat de la iniciativa popular, per a impedir que s'enfortís el perill d'una incipient formació d'una casta superior.

Determinats sectors crítics en el sentit marxista, fidels al projecte revolucionari però purgats dels aparells de poder per la seva oposició a aquesta dogmàtica stalinista, sostenen que llavors es va malmetre la possibilitat d'haver dut fins al final un debat de redefinició i adaptació del concepte de socialisme en les condicions mundials i cubanes de finals del segle XX. Reconeixen que es va fer un esforç sincer, però que es va quedar inacabat per les extremes dificultats del moment i les resistències de la burocràcia a la urgent autocrítica.

No obstant això, en els últims temps s'està produint una intensa recuperació econòmica en la Illa a causa de les mesures preses arran de la profunda crisi de 2002, la més seriosa des de la iniciada el 1991 i que va dur al PCC a decretar el cridat «període especial» el 1992. A més, després del 11-S de 2001 va caure en picat el turisme estranger a l’ Illa i va disminuir molt l'arribada de dòlars dels emigrants cubans, sobretot d' EUA.

En aquestes condicions es va obrir un intens debat sobre el model econòmic del que van sortir, entre unes altres, les següents línies mestres: primer, la recuperació del paper centralitzador de l'Estat en detriment del desordre descentralitzat, que feia que el 66% de les divises estiguessin en mans d'empreses i no de l'Estat.

Una altra decisió fonamental presa va ser instaurar una moneda cubana convertible no vinculada al dòlar, el que vol dir que només el govern cubà té la facultat de convertir la seva moneda segons li convingui sense dependre dels capritxos del FMI i dels EUA.

A més, augmenta la confiança popular en la moneda nacional que ha més que triplicat el seu ús en pesos convertibles i un 35% el seu ús en pesos cubans. Amb això, Cuba està assolint una millora apreciable de la seva solvència creditícia.

També destaca la decisió de potenciar la producció científica i d'altes tecnologies. Gairebé el 60% dels ingressos de la balança comercial cubana provenen d'aquesta capacitat productiva, que també finança el dèficit de la balança de béns.

Però a més d'aquestes dades econòmiques, també cal destacar l'orientació pràctica de moltes d'aquestes produccions i la filosofia general del procés sencer, orientades freqüentment a la solidaritat amb els pobles empobrits, a la medicina de servei social i popular, el que augmenta, a més del prestigi de la Revolució, la demanda de països necessitats.

Com a conseqüència de tot l'anterior, el 2005 va haver un increment del PIB en un 11,8%; un 27,9% de les exportacions i del 36,4% de les importacions; la producció industrial no sucrera va augmentar un 3,2%.

Destaca l'elevació dels ingressos mitjos dels treballadors de 354 a 398 pesos i la pensió mínima de la Seguretat Social es va elevar de 55 a 164 pesos. Aquesta espectacular recuperació no només és deguda als acords amb Veneçuela i altres països com Xina, sinó sobretot a un esforç intern que va assentar les bases per a comerciar sense excessives pressions amb aquests i altres països.

No obstant això, encara mancada per arribar al gruix de la població aquesta millora. Aquesta situació, al costat de la millora econòmica de la població, ha tingut com a conseqüència l'extensió dels nivells de corrupció, no en la seva magnitud, però sí en la seva extensió. Podem fer-nos una idea de la quantia d'aquest sector amb el discurs del comandant del 17 de novembre de 2005:

«Hi ha, i hem de dir-ho, unes quantes desenes de milers de paràsits que no produeixen gens i reben tant». El que afirma Castro és que l'enemic de la revolució no està fora, en l' imperialisme, com es pensava fins a llavors sinó dintre de Cuba, en l'interior de la seva societat, del partit i de totes les institucions.

El perill ve dels «nous rics» que s'estan formant a l 'acaparar els guanys del turisme i, sobretot, les del robatori dels recursos de l'Estat i de les empreses, i en menor mesura en els petits quiosquets. El robatori generalitzat és una xacra que minva no només l'eficiència econòmica sinó també l'ètica del poble, clau per a la construcció del socialisme.

Aquesta definició de Fidel Castro ens serveix per a comprendre, primer, que «unes quantes desenes de milers de paràsits» poden ser qualitativament molts en la societat cubana i, segon, que aquests paràsits poden créixer.

Sens dubte, és a la diferència entre la millora econòmica assolida a partir dels debats de 2002 i 2004, i desenvolupament ple del socialisme, més enllà i més profund que el merament econòmic, al que es referien els crítics que asseguraven que no s'havien aprofitat totalment les possibilitats obertes pel debat sobre el socialisme.

Un problema que pot agreujar aquesta situació és l'envelliment de Fidel Castro o la seva sortida de la política activa. Qui auguren l'enfonsament de la revolució al poc temps de la seva mort, desconeixen la força interna de la identitat nacional cubana.

Tot indica que el futur de la revolució, és a dir, del poble cubà quan entitat nacional, depèn de la capacitat que, en primer lloc, es detingui i es faci revertir l'enriquiment dels paràsits; que es reforci i renovi el projecte socialista, demostrant que el fidelisme autèntic és eminentment socialista, que el futur de Cuba només és possible en el socialisme; i que, simultàniament, s'hagin desenvolupat totes les potencialitats d'aquest socialisme.

Un altre problema que pot agreujar la situació és que existeix un cert buit generacional entre els aparells burocràtics del partit i de les institucions i la joventut formada políticament, que no només tècnicament, capaç d'assumir l'administració de l’ Illa; buit relacionat amb el retard en l'avanç d'aquest projecte socialista nou que ha de succeir al fracassat model soviètic.

Tampoc hem d'oblidar que el retard en el desenvolupament d'aquest socialisme pot facilitar l'escepticisme que existeix en sectors socials davant la suposada inevitabilitat de la tornada del capitalisme.

En resum, el poble cubà està fent esforços apreciables per a recuperar-se del forat en el qual va caure a l' enfonsar-se la Unió Soviètica, i del que està sortint a pesar de les agressions ianquis. El seu futur depèn de la dialèctica entre la resolució positiva de les contradiccions socials internes, i la resolució de les contradiccions que corroeixen al capitalisme mundial, especialment en l'àrea americana.

Si bé les espases estan enlaire, l'avantatge la tenen les forces revolucionàries, però, com afirma Fidel Castro, els perills que aguaiten són alhora més interns que externs.

Joseba Albarez és responsable de Relacions Internacionals de Batasuna

AUTODETERMINACIÓ: Deltebre debat el futur de l´independentisme

2007-12-28T10:04:00.000-08:00

Aure Silvestre

Deltebre és una xicoteta població situada al Delta de l´Ebre, on els passats dies 1 i 2 de desembre vora un centenar de militants de diferents organitzacions de l´esquerra independentista s´hi donaren cita per debatre sobre el futur de l´independentisme. L´Escola de Formació de l´esquerra independentista, que és la correcta denominació d´aquestes jornades, van ser organitzades per la comissió de formació de la Coordinadora de l´Esquerra Independentista, en el marc de treball de la campanya dels 300 anys d´ocupació i resistència.
Les jornades començaren el divendres 30 de novembre a la biblioteca municipal, on es lliuraren les primeres acreditacions, es donà la benvinguda i es va passar un vídeo sobre la campanya dels 300 anys. El gruix del treball, però, es va deixar per al dissabte i el diumenge. El plantejament general de l´escola es va basar en l´alternança de xerrades amb el debat entre la pròpia militància. Per aquest motiu, els dies previs es va fer arribar a la militància de les organitzacions que integren la campanya, un dossier amb el contingut i textos dels tallers, xerrades i debats.
Xerrades i tallers
El dissabte matí s´inicià amb una xerrada titulada "300 anys d´ocupació i resistència als Països Catalans", impartida per un historiador especialitzat en revoltes socials. La vesprada del mateix dissabte es realitzaren cinc tallers diferents, amb grups reduïts de persones i que serviren per aprofundir els principals eixos de treball que actualment treballa l´esquerra independentista. Els tallers foren l´antirepressiu, organitzat per Alerta Solidària; el municipalista conduït per la CUP; el taller de lluites i revoltes populars al llarg dels 300 anys d´ocupació, preparat per la comissió de formació de la campanya dels 300 anys; l´antipatriarcal, que va ser coordinat per les comissions de dones de les organitzacions participants; i per últim el taller estudiantil "300 anys d´ocupació des de les aules: present, passat i futur", realitzat pel Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans.
En tots aquests debats es va començar per fer una breu introducció sobre què ha suposat a nivell històric aquests 300 anys d´ocupació per després generar un debat obert sobre la situació present i sobre com encarar els molts reptes que en tots aquests camps té l´esquerra independentista com a moviment polític. Les conclusions de cadascun dels tallers es posaren posteriorment en comú amb la presència de totes les persones que assistiren a l´escola de formació.

Plantejament participatiu
El matí del diumenge, el debat va girar en torn el concepte de l´autodeterminació. Aquest debat, com el que va tenir lloc el dissabte matí, va comptar amb la participació de tots els assistents, un plantejament amb el qual es va voler aprofundir de cara a crear un discurs cada vegada més unificat i cohesionat, un dels objectius que la comissió de formació es va marcar des d´un primer moment. Al cap i a la fi, les jornades, com s´explica des de la Coordinadora, van sorgir arran de dues reflexions: "en primer lloc en la necessitat de les diferents organitzacions que conformem la mateixa campanya de poder debatre i intercanviar amb calma i tranquil·litat punts de vista que, d´altra manera, només es produeixen de forma accelerada i arran de les iniciatives polítiques o del treball diari" i en segon lloc "té a veure amb la inexcusable configuració, juntament amb la unitat d´acció al carrer que a poc a poc ja s´està produint, d´un discurs polític cohesionat i comú per al conjunt de les organitzacions que composem l´esquerra independentista".
En aquest sentit, el balanç ha estat molt positiu encara que com es vol remarcar des de la Coordinadora cap d´aquests objectius es poden acomplir en un cap de setmana "simplement, hem iniciat modestament però amb il·lusió el camí per arribar-hi". De fet, una de les conclusions més repetides va ser que trobades d´aquests tipus s´haurien de fer en el futur. Com es va es va cloure, aquesta és la voluntat de les organitzacions que formen part de la campanya i en ella es posaran a treballar des d´ara. Primer caldrà treballar i donar major forma a les conclusions sorgides de les jornades, que, com es va anunciar, en breu es faran públiques.

Descobrint la sopa d'all: capitalisme és precarietat

2007-12-28T09:48:00.000-08:00

Roger Tugas

Els economistes del Fons Monetari Internacional han reconegut en el seu informe Perspectives sobre l’economia mundial que, durant les dues últimes dècades “la globalització del treball (…) ha afectat negativament la participació dels salaris en el total de la renta de les economies avançades”.

Segons els il·luminats experts de l'organisme internacional, aquesta problemàtica ha afectat principalment a l'Europa continental i al Japó, ja que, segons l'FMI, són "menys flexibles" que els països anglosaxons (sic). D'aquesta manera, amb la integració de la Xina, l'Índia i els Països de l'Europa de l'Est a la globalització, l'oferta de treball mundial s'ha quadriplicat entre el 1980 i el 2005, el que ha fet que els salaris en els països industrialitzats hagin perdut set punts de pes en relació a la riquesa total, durant aquest temps. Per si no fos prou, els experts del FMI asseguren que aquesta tendència es prolongarà fins l'any 2050.
Finalment, però, aquests economistes ens "tranquil·litzen" dient que això ja era previsible per la "teoria del comerç tradicional clàssica" i que es una tendència que no ens ha d'estranyar gaire. En altres paraules, aquella teoria vindria a dir que les persones, com a treballadors i treballadores, no som uns éssers humans lliures, amb sentiments i drets, sinó mà d'obra que actua com a matèria primera en el cicle de producció. Així, igual que la matèria primera del paper (la fusta) l'aniríem a comprar al Brasil, enlloc de al Penedès, perquè allà és més abundant i barata, la mateixa relació s'estableix amb la classe treballadora catalana i la xinesa, que es va a buscar allà on és més barata i està més desprotegida. Va haver-hi un dia que vam deixar de ser persones per passar a ser matèria primera i, a partir de llavors, cal que ens atenguem als dictats i les regles del lliure mercat: el capital comprarà mà d'obra on li sigui més rendible.

En un atac de sinceritat, els economistes del FMI han detallat altres "petits" inconvenients de la globalització: la minvant sobirania política dels governs (cada cop més rendits al poder de les multinacionals i els grans poders econòmics) i les creixents diferències de rentes, amb més de dos terços de la població activa dels països industrialitzats passant penúries per arribar a final de mes. Avui en dia, on han quedat aquelles promeses dels neoliberals d'ahir, que asseguraven que tots els mals de la classe treballadora provenien de la regulació dels estats en matèria econòmica i laboral? On ha quedat aquell paradís que, fruit de la liberalització del mercat laboral, havia de dur prosperitat i benestar a la humanitat?

Tot i això, els autors de l'informe deixen clar que aquests són petits punts foscos d'un procés que té molts més avantatges. Segons ells, aquests són majors oportunitats d'exportació i empreses més eficients i amb major productivitat i producció. Així doncs, les empreses tenen més facilitats per produir més i amb menor despesa, però això no repercuteix en els salaris dels i les treballadores. Cap a on van aquests beneficis? Segons l'FMI, la integració de la classe treballadora dels països emergents en l'economia global els permet beneficiar-se d'un increment ràpid dels sous. Tanmateix, en quines condicions es dóna, això? Quina situació laboral pateix i quines garanties té la classe treballadora dels països emergents? Aquesta globalització capitalista fa un xantatge constant a treballadors/es i governs, amenaçant de retirar o evitar la producció i la inversió a aquells països on les garanties laborals i salarials estan més blindades i premia aquells estats on la desprotecció i desregulació són la nota dominant. No cal tenir massa imaginació per saber en quines condicions entren al mercat de treball aquests països emergents on tan a gust inverteixen els grans capitals internacionals...

Tanmateix, aquests mateixos economistes sembla que no n'aprenguin massa, ja que dues de les mesures presentades pel FMI per evitar el descens del pes dels salaris als països industrialitzats són la reducció de la pressió fiscal sobre els salaris i evitar que els subsidis d'atur incentivin les persones en edat de treballar a quedar-se a casa. Per lluitar contra els mals de la liberalització... més liberalització! No volies caldo? Doncs dues tasses!

Sembla que el debat sobre el pes dels salaris en l'economia no és exclusiva del FMI, ja que un informe intern recent de la Comissió econòmica de la UE, titulat Desenvolupament dels salaris i de les despeses laborals a la zona euro assegura que el sacrifici dels salaris a la UE ha estat tan intens durant els últims anys que pot fer trontollar el model social europeu i que "la participació dels salaris ha arribat a un dels nivells històrics més baixos dels darrers anys". Això s'explica perquè l'esforç per contenir la inflació ha recaigut sobre els sous, el que ha fet que els ingressos d'un/a empleat/da hagin crescut només un 2,6% entre el 1995 i el 2005. D'aquesta manera, tot i el període de sostinguda expansió i gran creixement de l'ocupació, la moderació salarial s'ha mantingut el 2006. Tot i això, i segons l'informe de la UE, si es produís un ajustament a l'alça de la participació salarial en la distribució de la renta, "els salaris podrien créixer a un ritme major que la productivitat, sense que això tingués com a reflex uns preus més alts ni es posés en risc l'estabilitat monetària". En aquest cas, "els beneficis marginals, actualment a nivells alts, haurien d'absorbir part de l'increment de les despeses laborals".

Però, què ha passat amb tots aquests beneficis que no s'han distribuït entre la classe treballadora? El cert és que, com sempre passa, si no s'ho queden uns, s'ho queden els altres, i aquesta tendència ha servit per eixamplar encara més les diferències de rentes. Així, la renta obtinguda per l'1% de les famílies més riques ha passat de representar el 8% del total (1979) al 14% (2004); mentre que el 20% de les llars més pobres han passat de representar el 7% del total (1979) al 5% (2004).

Les xifres canten per si mateixes i alguns dirigents no tenen por a reconèixer l'evidència (no fer-ho, seria hipòcrita!). Per la seva banda, Joaquín Almunia, comissari d'Assumptes Econòmics i Monetaris, ha reconegut que "en la situació actual, hi ha empreses amb guanys molt importants, però la seva distribució no està beneficiant els assalariats, que són els més, sinó a les rentes no salarials, que són els menys". Per altra banda, el ministre de Finances d'Alemanya ha afirmat que "els últims anys, els assalariats i les capes mitjanes han experimentat una pèrdua neta de salaris, mentre que les empreses han vist créixer els beneficis exponencialment".

Llavors, davant d'aquesta situació tan "injusta i insostenible" (com també ha qualificat Joaquín Almunia), caldrà solucions radicals, no? Doncs bé, una de les principals recomanacions del document de la Comissió és que cal donar major importància al "diàleg social a tots els nivells, per assegurar que els responsables de la negociació col·lectiva tinguin la informació rellevant sobre les condicions econòmiques i complir les seves responsabilitats per aconseguir uns resultats favorables d'inflació". Seguirem, doncs, amb les polítiques conciliadores i de pedagogia, apel·lant a la responsabilitat de les empreses (n'accepten tenir cap, amb la societat?), no fos cas que es legislés en un terreny que el fallit text constitucional europeu ja deixava clar que havia de quedar net per a les regles del liberalisme més voraç i de la llei de l'oferta i la demanda! I, evidentment, la patronal europea i el Banc Central Europeu hauran de participar en aquest diàleg social, i ambdós ja s'han afanyat a coincidir en què "l'alça moderada de les despeses laborals ha estat un factor clau per augmentar l'ocupació i reduir l'atur dels darrers anys", tendència que caldria seguir per aconseguir 8,3 milions de llocs de treball nous pel 2008, segons les dues organitzacions. Molt hàbil i molt vell, això d'amagar la precarietat laboral darrere la cortina d'una hetèria millora lateral, però això ja deixa clar les ganes de dialogar amb què es trobarà la Comissió de la UE, autoexclosa de legislar d'una temàtica que li és pròpia i per la qual els i les seves membres han estat escollits/des (tot i que no pel poble i la ciutadania).

Cada vegada és més difícil negar una evidència com els efectes negatius de la globalització capitalista vers els drets socials i laborals de les classes treballadores, però també cada vegada seran més hipòcrites i cohibides les minses mesures d'aparador que puguin presentar unes institucions internacionals casades amb el neoliberalisme, per tal d'intentar fer menys cruentes aquestes pèrdues. La reforma i la recerca d'una cara amable del capitalisme no serà ni necessària ni possible, ara que ja s'ha deslliurat de l'alternativa socialista, ara que ha dissolt la classe proletària dins una hetèria classe mitjana, ara que les esquerres es limiten a gestionar les engrunes del gran capital i tapar les fissures del sistema amb cortines pintades barroerament de vermell, ara que han narcotitzat els i les treballadores amb un conte de la lletera sota la forma de l'American way of life, ara que el capitalisme s'ha destapat i pot actuar amb tota la seva grandesa i brutalitat.

Ja ho van avançar fa molts anys: socialisme o barbàrie! I sembla que el món ja hagi escollit... o no?

*Article publicat a la web de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC

Roger Tugas és secretari de Comunicació de la Intersindical-CSC