El bell i vell parlar d’Elx: la frità i l’olla de terongetes de Nadal del Camp d’Elx

L’article anterior a aquest és sobre el parlar de Crevillent amb els enregistraments duts a terme pel filòleg i amic crevillentí Vicent-Josep Pérez i Navarro l’any 1995 quan encara era un jove estudiant. En Vicent es casà amb crevillentina i tenen una manyaca nascuda el 2006 la qual canta i recita en català com l’Àngel del Misteri. Us n’oferesc un tast. Vet aquí na Maria Teresa als dos anys -l’any 2008- cantant les cançons populars tradicionals de Crevillent en català extremo-meridional:

La primera cançó crevillentina és impressionant i les altres són d’un interès filològic de primera magnitud per a catalanística. Qualsevol filòleg català poc especialitzat estaria convençut que no es tracta d’una cançó valenciana quan els mots són plenament crevillentins i tradicionals. Qualsevol seguidor de comarques centrals valencianes estaria convençut que la manyaca és una catalaneta per la pronúncia i per l’estat dialectal rebut tan diferent al que passa per on habita. Un jove de Cocentaina ja m’envià un missatge ahir a facebook on diu que es va estranyar de la "quantitat de catalanismes centrals" que havia escoltat a dues joves santapoleres de visita pel Palau Comtal del seu poble. I us recorde que Crevillent és la frontera sud del català.

La primera cançoneta infantil diu així:

Serra, serra, serradó
la majora està en el forn
en venir li portarà
de sopetes i de pa
en el tall del tallaó
serra, serra, serradó.

És la primera notícia que tenim de "majora" al País Valencià segons em comenta el professor Pérez i Navarro. "Majora" significa "ama de la casa sense restriccions" a Mallorca i "àvia" a Eivissa segons el DCVB. També emprà "majora" Víctor Català (Caterina Albert) la qual era empordanesa. Opte per una altra concomitància amb l’Empordà i l’Extrem Sud. Ja sabeu que el mot "El Tempir" tan sols es diu a l’Empordà i al Baix Vinalopó actual i l’abundància de cognoms de l’angle nordest del domini lingüístic -de Barcelona fins a Perpinyà- em fa rumiar que deu ser així. Malgrat l’anivellament lingüístic amb la resta de l’antic Regne de València encara conservem una bona partida de coses d’aquells que emigraren del nordest cap als confins sud amb els dominis del rei de Castella.

Després de les floretes merescudes que li vaig dedicar ahir en Vicent ens envia un missatge a la familieta Martí i Martínes: en Joan-Carles -Joan-Carlets-, na Maria Lídia -Lidieta-; en Guillem Antoni -Guimet- i na Maria Beatriu -Triuetes- que diu així en son original registre:

Gràcies Joan-Carles

Que passeu molt bones pasqües de Nadal i una bona entrada d’any, tu i la família entrega, us desitgem amb aquest tastet del bell i vell parlar d’Elx:

Maria-Teresa
Mari-Trini
Vicent-Josep

Com us diguí ahir "entrega" és com diem "sencer" a tot el Baix Vinalopó i Guardamar i és com apareix als documents siscentistes oriolans quan encara es parlava català en aquella ciutat: autèntica capital del sud valencià. De fet, el parlar del Baix Vinalopó i de Guardamar són els hereus més directes d’aquest antic català d’Oriola i de la seva governació. Les solucions arriben sovint, però, a l’antiga línia Biar-Busot: la nostra frontera nord pel que fa a la Governació de València de l’època foral. Aquest català oriolà té castellanismes però també té moltes característiques i arcaismes que ens agermanen amb la resta del territori catalanoparlant: no tan sols lèxics sinó morfosintàctics i d’entonació com observareu entre els parlants més genuïns de la comarca. Hi ha una erosió evident de la pronúncia entre les generacions més joves més exposades al castellà central peninsular i al murcià veí però conec encara molts joves que la conserven molt intacta.

El Diccionari Català-Valencià-Balear us informarà que "entregue" és antic i "molt dialectal". De fet, esmenten Crevillent i Santa Pola però comprendreu que el terme municipal d’Elx es trobe enmig de tots dos termes perifèrics i que siga el 75% del territori comarcà.

A més a més, com a guardamarenc d’adopció recent -perquè fa quatre anys que hi treballe i hi tinc també casa- us confirme que els de Guardamar no diuen altra cosa que "entregue". La cosa és catalaníssima i medieval d’amunt i d’avall. Evidentment, apareix al Tirant lo Blanc, a l’Espill o Llibre de les Dones i en el Vita Christi: vaja tot el Segle d’Or de la Literatura Catalana en terres valencianes. I els antics oriolans som -com acabe de demostrar-vos- uns parlants "molt dialectals" la qual cosa vol dir troballa escadussera i romanalla exòtica per als de València i també per als de Barcelona. El que no hem dit mai de la vida nosaltres és "sencer/a" encara que no dubte que s’escamparà molt sense problemes perquè es diu així ara no tan sols a Barcelona sinó a València.

ENTREGUE, -EGA adj. (arcaic i molt dial.).

Íntegre, sencer; cast. entero. El prometedor de la cosa a fer ha demanada tota entrega actió, Cost. Tort. IV, iv, 1. Que negun parayre no gos comprar draps que ell haja apparellat, vulles drap entrega vulles scapoló, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 269). En bon seny, ferma, entrega e manifesta paraula, Tirant, c. 477. Quatre cuyraces febrides... ab sos guants drets ab guardes entregues, Inv. Pr. Viana 144. La voluntat és de Venus entrega, Auzias March, lxxv. Ha tocat pega neta y entrega, Spill 5792. Per vós nos és donada entrega salut, Villena Vita Chr., c. 60. Los hous que deràs deuen esser entregues, Flos medic. 255. Fon.: entɾéɣe (Santa Pola, Crevillent).

Var. form.: el diccionari Aguiló posa entrech com a forma masculina, però tal forma no existeix.

Etim.: de entegre, per metàtesi.

Ara, però, us demane que presteu atenció en l’enregistrament curt que el professor Vicent Pérez i Navarro ha penjat a youtube i que en Vicent m’esmenta com a "vell i bell parlar d’Elx" perquè tradicionalment hem diferenciat molt bé la /v/ de la /b/ per molt que les generacions més joves comencen a trontollar parcialment.

Es tracta de la descripció del dia de nadal en boca de la Manuela, una llauradora madura però molt "arriscà" de la partida rural elxana d’El Derramador a ponent del terme i a uns cinc km. de la vila de Crevillent. Així i tot, totes les faenetes d’Elx miren "per amunt" o "dret al poble" -devés Elx- malgrat que la "porxada" o "umbrall" mire sempre a migdia i, per això, reben sovint "l’oratget" de la mar ja "de tardet".

Aquesta entonació tan elxana de la Manuela és la del Camp d’Elx entregue. És l’entonació de la família de ma muller, la de ma filla i mon fill encara estudiants universitaris, és la que fa riure la meva família ravalenca perquè després de vint-i-set anys al costat de na Lídia i de la seva família ha esdevingut també la meva. "És que xarres com un llauraor" em diu mon pare. És una entonació profundament catalana, amb una fonètica intacta i una "musiqueta" que esdevé molt menys cantaire entre els parlants de ciutat. És la vella pronúncia del català que recorda la musiqueta dels parlars balears, de les Marines i d’alguns parlars italians. És la musiqueta que s’esvaeix de l’antiga Governació d’Oriola. També sentireu la pronúncia molt lleugerament diferent però força genuïna crevillentina d’en Vicent quan fa els preguntats. És la musiqueta del peu de la serra i de les covetes i habitances de Crevillent: perquè sí al Camp d’Elx i a Crevillent us parlaran "d’habitances" i el mateix Coromines l’aconsellava per evitar el gal•licisme "habitatge" i el castellanisme "vivenda". Som doncs, en terres pròximes al Fondo d’Elx-Crevillent al marge de ponent de l’antiga Albufera d’Elx dissecada en la seva major part i mon sogre encara "establí terres" els anys 40:

En la mar se cria el peix/ i en l’albufera les foges/ i en el roal de Matola/ se crien les xiques roges.

Com en català medieval les xiques roges tenen el cabell de color castanya clareta que va del marró "escur" al ros. D’aquí devia venir el cognom del mestre Jaume Roig. No té res a veure amb el nostre "vermell" residual al Camp d’Elx -on encara tenim la Séquia Vermella i el camí de la Séquia Vermella a la partida de les Atzavares- i que acostumem a dir "encarnat"de la documentació elxana dels 1600 ençà. Hi ha és clar, tot un seguit de castellanismes en aquest extracte oral . N’he pres "bastantes" notes "encà que" un poc "a lo tròp a lo tròp" La Manuela -a la comarca posem sovint l’article davant del nom cosa que no és gens usual als parlars valencians però sí a Catalunya- ens conta des de la seva "faeneta" (predi rural) records de quan ella i "ses germanes" eren "fadrines", per tant no eren encà casades i vivien a casa dels seus pares. Un enregistrament més llarg donaria uns resultats encara més sorprenents pel que fa a tresor lèxic i fraseològic que conservem. Ho deixarem per a una altra ocasió:

Castellanismes: "pavo" (pronunciat clarament amb /v/. De fet el malnom dels elxans a la comarca és el de "pavos"); "granja" (/j/ castellana per neologisme), "butx", "llimpiet", "madrugava", "quarto". Al Camp d’Elx diem "cambra" al que en altres indrets es diu "golfes" i "l’alcova" sempré és matrimonial. De fet, emmagatzemar es diu també "engolfar" i el vent quan pega en una casa de camp i regira diem que "regolfa"; "claro" per "clar" (un mateix parlant dirà les dues coses). "Hasta" i "entonces" són generals en els parlars valencians populars malgrat que "fins" i "aleshores" s’han reintroduït molt o poc en la parla dels més joves.

Localismes genuïns: "aquí" (mai "ací); "xiquico" (xicotet no és conegut a la comarca. A l’Extrem Sud es diu una cosa "xiqueta" (Monòver) o "xiquica" (xequica dic jo). "Petita" s’empra per a una raça de gallines nanes. Ous de petita; "frit" com a conjugació verbal i "frità" com en mallorquí (fritada) per arcaisme, "font" en el sentit de "safata gran", "unflar" com en català occidental, "ermozar" per "esmorzar" (valencià general "almorzar"); "un sagrat" substantivitzat (una cosa sagrada); "olla de terongetes" (aquesta és la denominació pagesa i més tradicional perquè se sent molt dir també "putxero de terongetes). Les "terongetes" elxanes (pilotes de carn) no són gens "xequiques" perquè són gairebé com un puny "de grosses" i es pasten amb sang del "pavo" acabat de matar i altres ingredients. "Tomata" sempre...

Sintaxi genuïna: en ’cabant, de dematí, en pesar, fes-te compte...

Pel que fa a la pronúncia diferent a la major part dels parlars valencians destacaré unes /r/ ben febles de reintroducció recent i inestables "matà.l pavo". Ja explicava ahir aquest tema en més profunditat; "a(i)xò" i "a(i)xina"; "sàs" per "saps" i una conservació absoluta del sistema fonològic medieval amb unes /l/ velars ben catalanes i conservades. Alguns tancaments de vocals que són molt més notoris encara en un llistat més llarg: "mun pare" encara que a la Baia diem "mon pare". Pronúncia de "car(n)" i també diem "for(n)". Recuperem la /n/ en els diminutius un fenomen que es dóna en parles llenguadocianes (riu Tar(n)...)

Altres característiques: Pèrdua extrema de la /d/ intervocàlica: "Naal" per Nadal; "fregi(d)etes"; "la.sprà" per "la vesprada"; "hai" per "hi ha". Es diu encara molt "n’hi ha hi" amb els dos sistemes fosos encara que ha evolucionat també a "n’hai" que és un grau més avançat de castellanisme.

Continuaré, de tant en tant, amb aquestes classes de filologia del català extremo-meridional, aquest valencià nostre que, de vegades, és tingut per tan poquet valencià als voltants de València però que és un català molt ferm malgrat la frontera. Encara recorde com un mestre de primària de comarques valencianes tingué la barra de dir-me que els xiquets de Crevillent i d’Elx "parlaven un valencià brut". No se m’oblidarà mai.

Enviat per Joan-Carles Martí i Casanova

http://extremsud.blogspot.com/2010/...