Descobrint la sopa d'all: capitalisme és precarietat

Roger Tugas

Els economistes del Fons Monetari Internacional han reconegut en el seu informe Perspectives sobre l’economia mundial que, durant les dues últimes dècades “la globalització del treball (…) ha afectat negativament la participació dels salaris en el total de la renta de les economies avançades”.

Segons els il·luminats experts de l'organisme internacional, aquesta problemàtica ha afectat principalment a l'Europa continental i al Japó, ja que, segons l'FMI, són "menys flexibles" que els països anglosaxons (sic). D'aquesta manera, amb la integració de la Xina, l'Índia i els Països de l'Europa de l'Est a la globalització, l'oferta de treball mundial s'ha quadriplicat entre el 1980 i el 2005, el que ha fet que els salaris en els països industrialitzats hagin perdut set punts de pes en relació a la riquesa total, durant aquest temps. Per si no fos prou, els experts del FMI asseguren que aquesta tendència es prolongarà fins l'any 2050.
Finalment, però, aquests economistes ens "tranquil·litzen" dient que això ja era previsible per la "teoria del comerç tradicional clàssica" i que es una tendència que no ens ha d'estranyar gaire. En altres paraules, aquella teoria vindria a dir que les persones, com a treballadors i treballadores, no som uns éssers humans lliures, amb sentiments i drets, sinó mà d'obra que actua com a matèria primera en el cicle de producció. Així, igual que la matèria primera del paper (la fusta) l'aniríem a comprar al Brasil, enlloc de al Penedès, perquè allà és més abundant i barata, la mateixa relació s'estableix amb la classe treballadora catalana i la xinesa, que es va a buscar allà on és més barata i està més desprotegida. Va haver-hi un dia que vam deixar de ser persones per passar a ser matèria primera i, a partir de llavors, cal que ens atenguem als dictats i les regles del lliure mercat: el capital comprarà mà d'obra on li sigui més rendible.

En un atac de sinceritat, els economistes del FMI han detallat altres "petits" inconvenients de la globalització: la minvant sobirania política dels governs (cada cop més rendits al poder de les multinacionals i els grans poders econòmics) i les creixents diferències de rentes, amb més de dos terços de la població activa dels països industrialitzats passant penúries per arribar a final de mes. Avui en dia, on han quedat aquelles promeses dels neoliberals d'ahir, que asseguraven que tots els mals de la classe treballadora provenien de la regulació dels estats en matèria econòmica i laboral? On ha quedat aquell paradís que, fruit de la liberalització del mercat laboral, havia de dur prosperitat i benestar a la humanitat?

Tot i això, els autors de l'informe deixen clar que aquests són petits punts foscos d'un procés que té molts més avantatges. Segons ells, aquests són majors oportunitats d'exportació i empreses més eficients i amb major productivitat i producció. Així doncs, les empreses tenen més facilitats per produir més i amb menor despesa, però això no repercuteix en els salaris dels i les treballadores. Cap a on van aquests beneficis? Segons l'FMI, la integració de la classe treballadora dels països emergents en l'economia global els permet beneficiar-se d'un increment ràpid dels sous. Tanmateix, en quines condicions es dóna, això? Quina situació laboral pateix i quines garanties té la classe treballadora dels països emergents? Aquesta globalització capitalista fa un xantatge constant a treballadors/es i governs, amenaçant de retirar o evitar la producció i la inversió a aquells països on les garanties laborals i salarials estan més blindades i premia aquells estats on la desprotecció i desregulació són la nota dominant. No cal tenir massa imaginació per saber en quines condicions entren al mercat de treball aquests països emergents on tan a gust inverteixen els grans capitals internacionals...

Tanmateix, aquests mateixos economistes sembla que no n'aprenguin massa, ja que dues de les mesures presentades pel FMI per evitar el descens del pes dels salaris als països industrialitzats són la reducció de la pressió fiscal sobre els salaris i evitar que els subsidis d'atur incentivin les persones en edat de treballar a quedar-se a casa. Per lluitar contra els mals de la liberalització... més liberalització! No volies caldo? Doncs dues tasses!

Sembla que el debat sobre el pes dels salaris en l'economia no és exclusiva del FMI, ja que un informe intern recent de la Comissió econòmica de la UE, titulat Desenvolupament dels salaris i de les despeses laborals a la zona euro assegura que el sacrifici dels salaris a la UE ha estat tan intens durant els últims anys que pot fer trontollar el model social europeu i que "la participació dels salaris ha arribat a un dels nivells històrics més baixos dels darrers anys". Això s'explica perquè l'esforç per contenir la inflació ha recaigut sobre els sous, el que ha fet que els ingressos d'un/a empleat/da hagin crescut només un 2,6% entre el 1995 i el 2005. D'aquesta manera, tot i el període de sostinguda expansió i gran creixement de l'ocupació, la moderació salarial s'ha mantingut el 2006. Tot i això, i segons l'informe de la UE, si es produís un ajustament a l'alça de la participació salarial en la distribució de la renta, "els salaris podrien créixer a un ritme major que la productivitat, sense que això tingués com a reflex uns preus més alts ni es posés en risc l'estabilitat monetària". En aquest cas, "els beneficis marginals, actualment a nivells alts, haurien d'absorbir part de l'increment de les despeses laborals".

Però, què ha passat amb tots aquests beneficis que no s'han distribuït entre la classe treballadora? El cert és que, com sempre passa, si no s'ho queden uns, s'ho queden els altres, i aquesta tendència ha servit per eixamplar encara més les diferències de rentes. Així, la renta obtinguda per l'1% de les famílies més riques ha passat de representar el 8% del total (1979) al 14% (2004); mentre que el 20% de les llars més pobres han passat de representar el 7% del total (1979) al 5% (2004).

Les xifres canten per si mateixes i alguns dirigents no tenen por a reconèixer l'evidència (no fer-ho, seria hipòcrita!). Per la seva banda, Joaquín Almunia, comissari d'Assumptes Econòmics i Monetaris, ha reconegut que "en la situació actual, hi ha empreses amb guanys molt importants, però la seva distribució no està beneficiant els assalariats, que són els més, sinó a les rentes no salarials, que són els menys". Per altra banda, el ministre de Finances d'Alemanya ha afirmat que "els últims anys, els assalariats i les capes mitjanes han experimentat una pèrdua neta de salaris, mentre que les empreses han vist créixer els beneficis exponencialment".

Llavors, davant d'aquesta situació tan "injusta i insostenible" (com també ha qualificat Joaquín Almunia), caldrà solucions radicals, no? Doncs bé, una de les principals recomanacions del document de la Comissió és que cal donar major importància al "diàleg social a tots els nivells, per assegurar que els responsables de la negociació col·lectiva tinguin la informació rellevant sobre les condicions econòmiques i complir les seves responsabilitats per aconseguir uns resultats favorables d'inflació". Seguirem, doncs, amb les polítiques conciliadores i de pedagogia, apel·lant a la responsabilitat de les empreses (n'accepten tenir cap, amb la societat?), no fos cas que es legislés en un terreny que el fallit text constitucional europeu ja deixava clar que havia de quedar net per a les regles del liberalisme més voraç i de la llei de l'oferta i la demanda! I, evidentment, la patronal europea i el Banc Central Europeu hauran de participar en aquest diàleg social, i ambdós ja s'han afanyat a coincidir en què "l'alça moderada de les despeses laborals ha estat un factor clau per augmentar l'ocupació i reduir l'atur dels darrers anys", tendència que caldria seguir per aconseguir 8,3 milions de llocs de treball nous pel 2008, segons les dues organitzacions. Molt hàbil i molt vell, això d'amagar la precarietat laboral darrere la cortina d'una hetèria millora lateral, però això ja deixa clar les ganes de dialogar amb què es trobarà la Comissió de la UE, autoexclosa de legislar d'una temàtica que li és pròpia i per la qual els i les seves membres han estat escollits/des (tot i que no pel poble i la ciutadania).

Cada vegada és més difícil negar una evidència com els efectes negatius de la globalització capitalista vers els drets socials i laborals de les classes treballadores, però també cada vegada seran més hipòcrites i cohibides les minses mesures d'aparador que puguin presentar unes institucions internacionals casades amb el neoliberalisme, per tal d'intentar fer menys cruentes aquestes pèrdues. La reforma i la recerca d'una cara amable del capitalisme no serà ni necessària ni possible, ara que ja s'ha deslliurat de l'alternativa socialista, ara que ha dissolt la classe proletària dins una hetèria classe mitjana, ara que les esquerres es limiten a gestionar les engrunes del gran capital i tapar les fissures del sistema amb cortines pintades barroerament de vermell, ara que han narcotitzat els i les treballadores amb un conte de la lletera sota la forma de l'American way of life, ara que el capitalisme s'ha destapat i pot actuar amb tota la seva grandesa i brutalitat.

Ja ho van avançar fa molts anys: socialisme o barbàrie! I sembla que el món ja hagi escollit... o no?



*Article publicat a la web de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC

Roger Tugas és secretari de Comunicació de la Intersindical-CSC